Si la utopia, per definició, es impossible, no es millor renunciar-hi?

Estem en una situació històrica en que els moviments socials han retrocedit cedint terreny a la moral i economia capitalistes, inclús dintre d’alguns moviments, corrompent-los. El capitalisme ha sabut aprendre de la lluita de classes i s’ha menjat molts moviments (CCOO-UGT, per exemple, o el moviment hippie, el hip-hop,…), mentre que la principal alternativa mundial es debatia en molts fronts finalment ideològics. En destaco el dogmatisme vs reformisme (cosa bastant penosa, hauria de ser la voluntat del poble organitzat i s’hauria acabat el dilema), pacte de no agressió amb el capitalisme vs lluita de classes mundial, unitat d’acció vs interessos nacionals creuats,… i les alternatives més morals no es menjaven ni un rosco. Ara, crec, s’ha demostrat que ni la principal alternativa era tant maca, ni les secundàries eren tant factibles. Crec que ara l’alternativa mundial es un guirigall d’ideologies enfrontades entre sí (per a mi, la solució es respectar la voluntat del poble, tot formant-lo en determinades matèries, tot organitzant-lo), aquest es el triomf del capitalisme. El capitalisme enfronta nacions, economies a tots nivells, però no fa un debat ideològic intern perquè té clar la direcció que ha de prendre i quins mitjans utilitzar, sense tenir en compte per res l’humanisme. Nosaltres necessitem d’aquest debat intern, ja que la nostra principal arma es la moralitat. Per a mi, l’esperança prové de sud Amèrica, del socialisme del S. XXI, tot i que no els conec gaire, penso que són moviments polítics amb defectes, però són una alternativa mundial al capitalisme. A qui no li agradi, que ho faci millor.

El problema (i també la solució si sabem enfrontar el problema) de les lluites socials es la pluralitat d’opinions respecte de tot. Això està bé perquè significa que hi ha hagut multitud de lluites diferents i multitud de conclusions diferents, i això vol dir que la lluita de classes està madurant. Però n’hem de saber treure conclusions mirant el global, sent crítics i autocrítics, alhora que no fustigant-nos. Penso que hem de veure la situació amb perspectiva, no solament des de la nostra visió, i menys encara si aquesta es dogmàtica. Penso que, per exemple, els partits socialdemòcrates s’han venut (que no invalida la idea de la socialdemocràcia, solament l’hem de modificar de manera que els partits socialdemòcrates de veritat [ara mateix els majors PCs del món] no es puguin vendre tant, arrossegant-los des del poble cap als interessos del poble i no els de partit) el comunisme no ha sabut guanyar les batalles (estratègiques i ideològiques) i l’anarquia ha retrocedit terreny en el camp social, que no moral. Potser la solució no es que uns decideixin i tirin per la seva parra mental ideològica després d’aconseguir el poder (o de destruir-lo, segons), lluitant contra els altres. Potser la solució es formar al poble en la responsabilitat que té de portar-se a sí mateix i en les diferents alternatives, intentant no barallar-nos entre treballadors, pacifistes, ecologistes, indígenes, etc…, es a dir, entre nosaltres, entre els diferents fronts de lluita que ara mateix planteja el poble de veritat. Potser la solució es que cadascú miri i analitzi les coses bones i dolentes (ja que bo i dolent es un concepte personal) de totes les ideologies, de totes, i tirar per la organització del poble per sobre les organitzacions, però no per la destrucció de les organitzacions. Cadascú té una concepció pròpia de la jugada, i totes les majoritàries (és a dir, les consensuades i/o imposades) tenen tot un seguit d’arguments al darrera que sempre es sa escoltar (sempre que tinguis un esperit mínimament crític des de una posició mínimament formada). El més sa es que cadascú tingui la seva utopia personal, però tenir en compte que mai es complirà, per personal i per utopia. Per tant, en el terreny social real, hem de renunciar necessàriament a la nostra utopia per a adaptar-nos a la realitat, que es infinitament complexa, però no per això no analitzable en regles generals. Però per infinitament complexa, mai podrem arribar a entendre i compartir la pluralitat d’opinions que hi ha a l’esquerra mundial. Per tant, queden dos alternatives: posar-nos d’acord entre tots per a arribar a una certa unitat d’acció sense necessitat d’un lideratge o seguir dividits i enfrontats com fins ara (cosa, crec, es    el principal problema de la humanitat per a superar el domini dels diners sobre persones i natura). Amb qui hem de col·laborar a nivell personal i col·lectiu? Segons quins criteris? Crec que s’ha de començar per donar un vot de confiança als més propers ideològicament.

En tot cas, la utopia no es possible perquè per començar, es una visió personal. Una aposta col·lectiva es sempre un conveni, amb lo qual, ja no serà la nostra utopia. A part està el fet que el que escollim el nostre referent polític/sindical/de lluita, no guanyarà ell sol, s’haurà d’aliar amb altres projectes que no seràn tant semblants al teu. Per acabar, hauràs de pactar/tractar en algun moment amb els enemics polítics, cosa que encara allunya més la utopia de la realitat. Per tant, estem disposats a donar la llibertat o la vida per uns ideals que mai s’acompliran del tot? Perquè si ens convertim en perillosos socialment, sens dubte ens espera la presó i la mort. I si no, no haurà servit de gaire. Jo crec que la utopia no es possible ara, per tant, treballo per a que la meva utopia (l’anarquia) sigui possible en un futur, però entenc que hi ha altres estratègies i opcions a seguir prou raonades i fonamentades socialment, i encara que no estigui d’acord amb tal o qual aspecte de tal o qual organització, respecto les seves lluites i els hi dono suport en tant en quant vagin a per alguns objectius que poden no ser els meus principals objectius, però que també son els meus, encara que no sigui amb els meus mitjans favorits.

Però per a fer això s’han de veure les bigues al propi ull, veure que la nostra ideologia no es la ideal a nivell social, perquè no existeixen unes idees ni uns mitjans ideals. Sinó ja viuríem en la societat ideal. Es tracta de veure que no hi ha cap ideologia perfecta i que potser la solució per al món es posar-nos d’acord en uns mínims per a fer un pas endavant més en la lluita social. Els nostres actes (el mitjà de canvi social que utilitzem) té a veure amb els nostres principis i els nostres objectius. Hem de pensar que cap ideologia culminarà tots els seus objectius i menys de cop. Per tant, en qualsevol lluita hi ha molts objectius sense cobrir que cobrirà un altre amb una altra ideologia (per tant, altres principis, mitjans i objectius). Es tracta de no enfrontar-s’hi en tant no ens ataquin a nosaltres. Si els socialistes acaben amb la fam a sud-Amèrica a costa d’acabar amb certes llibertats, els ataquem en el tema de les llibertats, no en tots els flancs, perquè n’hi ha que són bons. A tall d’exemple: el meu principal principi es la igualtat. Això per començar es pot entendre en la realitat de diferents maneres: igualtat d’ingressos, igualtat d’oportunitats, igualtat de drets, igualtat d’obligacions, igualtat de poder sobre la societat… Doncs bé, jo simplifico i vaig al màxim d’igualtat possible. Per ordre, igualtat d’oportunitats, de drets, de poder, d’obligacions, de sou… però això són les meves preferències. A la realitat, m’hauré de posar d’acord amb qui està pròxim a mi tant territorialment, com ideologicament. Això ja canvia en part la meva aposta social, ja que declino treballar pel que jo, un, vull, per a integrar-me en un grup amb possibilitats de canviar alguna cosa, però no tots els objectius d’aquest grup coincidiran amb els meus. El problema està en que si no dono suport a un grup, estic repartint el meu suport entre la resta, no aposto per ningú, però estic jugant perquè tots els ciutadans estan ficats en el joc. I si aposto per algú mai serà per a que compleixin totes les meves premisses perquè els demés, i més si tenim una pluralitat ideològica (cosa que va en contra del borreguisme), tenen unes idees i preferències diferents. La solució? No donar suport segons prejudicis sinó segons em donin suport en el que m’interessa. Si de veritat tinc capacitat d’anàlisi propi, sempre trobaré defectes en la organització en la que estic. Si no em conformo amb cap defecte, el que estic fent es debilitar un moviment que es meu en tant les lluites que porta a terme estan relacionades amb les meves, estic d’acord amb el seu anàlisi en un tant per cent, alguns arguments em semblen iderrumbables o prou forts, etc… No tinc cap mena de forofisme per cap moviment. Tots tenen coses que m’agraden i coses que no. Simplement accepto que tinc dues alternatives per tal d’enfrontar el dilema que estic exposant: o bé creo el meu petit grup, que per si sol serà molt difícil que canvii alguna cosa (per tant, s’haurà  de posar d’acord amb altres petits grups a nivell social si vol aconseguir alguna cosa, cosa que comporta allunyar-se del meu projecte personal), o bé dono suport a un grup més gran que ja directament té coses que no m’agraden. El fet es que tant si hi milito com si, per exemple, els voto, o vaig a les seves manis, necessiten el meu suport. El meu suport individual es important, i la meva forma d’entendre la política es donar suport a qualsevol que de veritat lluiti per canviar les coses en algun sentit en que les vull canviar jo. No dono suport incondicional a ningú. Això seria borreguisme i donar força per a que facin el que els roti.

Crec que la millor forma de controlar els poderosos, a falta de la capacitat de fer-los fóra, es la militància en els sentits que a tu t’importi i treurel’s la confiança en tant no facin el que t’interessi. D’aquesta manera tindrien la força que el poble els donés. Però això en la meva utopia. Perquè en la realitat, el poder polític està condicionat per l’econòmic sobretot i protegit també per l’econòmic, a més del militar. Doncs jo dono més confiança a qui pretén eliminar els condicionants econòmics per al poder, a qui pretén fer front als interessos privats i pretén reduir la repressió, sigui des de les files anarquistes o les socialistes. Mel’s crec? Home, algú honrat ha d’haver-hi. Es més, perquè no hi ha res a guanyar en la lluita anticapitalista i/o horitzontalitzadora a nivell personal més que problemes, no crec que hi hagi gaire gent no honrada entre les seves files. Si un moviment lluita només per una cosa, o només per una altra, els donaré suport en tant els seus moviments siguin cap al meu cantó. Ni suport incondicional ni rebuig per prejudicis. Els enemics els ha de marcar l’estratègia, no els principis. Quan un principi no permet certs abansos es converteix en dogma.

Com a materialistes, no ens plantegem objectius assolibles mitjançant determinats factors que hem d’identificar i abordar? D’acord, doncs. Quins factors fan falta per a que l’anarquia sigui possible? Per mi la contradicció està en que mentre hi hagi classes hi haurà Estat, i ningú m’ha explicat suficientment bé com l’anarquia es possible, com acabar amb els estats i les classes socials alhora; mentre que el socialisme, que te errors com tot el que fem els humans, si que és possible i ho ha demostrat. Per tant, confio en la premissa de que el socialisme porta al comunisme, i el comunisme a l’anarquia, de que es un camí cada vegada més just, amb alt i baixos però cada cop més just socialment. I sinó em quedo amb la premissa que el socialisme es el mal menor dintre d’allò possible, que no vol dir que renuncii a l’anarquia com a utopia, sinó que tenint en compte que qui mor ara no veurà l’anarquia, aposto pel socialisme com a mal menor. Seguiré militant en organitzacions anarquistes, que en defensin els principis i les formes com a recordatori constant que la utopia no es possible, però alguna cosa semblant si, i que es possible en el present en part, per tant, en el futur es possible globalment.

Penso que la força dels moviments es la unitat. Per això a Euskal Herria, els moviments tenen més força, arrelament, tradició i capacitat de radicalització, perquè estan units en l’esquerra abertzale. No tots estan d’acord en la independència i el socialisme, però tots tenen clar que cadascú pot estar equivocat, i que la majoria anticapitalista aposta per la independència i el socialisme. Per tant, respectant-se en el possible uns i altres, treballen units. Divideix i venceràs. La resposta es unim-nos i vencerem. Com a materialistes que sóm, qui té la raó si el pensament no es més que un seguit d’impulsos elèctrics i reaccions químiques inexplicables? No té l’altre tants motius com tu per a voler una societat millor? No està a la vora de tu en moltes coses? Tant segur estàs de tenir la raó? Per què no unir esforços en tot el que vagi en el mateix sentit? No demano fer campanya electoral, demano col·laborar en activitats solidàries, activitats de lluita social, etc… Al cap i a la fi, cadascú som la pròpia vanguarda revolucionaria, però la possible militància dels altres. Em poden venir amb la història de que els partits son corruptes. Qui vol fer negoci no es dedica a la política anticapitalista, menys ara. No. Es dedica a la política i a les empreses.

Tornem a l’anarquia i a què fa falta per a que sigui possible. Per començar, penso que fa falta que hi hagi uns valors generalment acceptats. Valors com respecte, justícia social, consciencia, antiautoritarisme,… Com fem que la major part de la societat tingui aquests valors? Es suficient amb anar raonant amb el boca-orella i la denúncia pels mitjans que tenim a l’abast (cartells, manis i internet)? Es possible amb aquests mitjans aconseguir-ho? Hem de pensar que tenim en contra els mitjans de comunicació, les escoles i la religió. Hem de pensar que si renunciem a que la gent tingui aquests valors, l’anarquia mai serà possible. Un dels problemes que jo veig es que borregos n’hi haurà sempre, i l’anarquia es una societat de persones conscients. Per tant, l’anarquia total no es possible, que no vol dir que no pugui haver-hi una societat sense classes, ni líders. Vol dir simplement que no tothom serà conscient. Vol dir també que mentre hi hagi altres opcions polítiques series hi haurà una part de borregos que les seguiran, igual que sempre una part ens seguirà a nosaltres, perquè sempre que hi hagi un moviment amb cara i ulls hi haurà borregos disposats a seguir-lo. Per tant, sempre tindrem una oposició, tant externa com interna. Si no renunciem a l’anarquia tal com l’entenem nosaltres, com a mínim mentre hi hagi classes, això és fins que no aconseguim acabar amb el poder dels diners, sempre estarem en guerra social i ho hem de tenir clar. Es tracta, crec, de posar unes normes de joc en que no ens matem constantment per unes idees que mai arribaran a ser del tot.

Hi ha el tema de tots els factors que tenim en contra i que se suporten entre ells. Si no cauen tots, l’anarquia no es possible. Aquests són: per començar, tots els líders (des dels sindicals als polítics, passant per els de grans i petites empreses, els dels exèrcits i guerrilles del món, els religiosos…), i tota la gent que està disposada a defensar-los a mort, és a dir, molta. Després estan els mitjans de comunicació de masses, les escoles i la religió que sustenten la mentalitat dominant, donant arguments constants per tal de defensar tal o qual poder. També estan totes les empreses del món. Està la ignorància en altres tipus d’organització social de tants treballadors que hi treballen i la por als canvis que això comporta. També hi ha tots els exèrcits del món, que no estaran disposats a deixar les armes perquè sí. Hi ha les religions. Hi ha el feixisme. Hi ha l’egoisme. Hi ha la cultura consumista. Hi ha… I hem de veure la nostra situació: sóm pocs i barallats entre nosaltres (CNT vs CGT vs Okupes vs individualistes vs col·lectivistes vs primitivistes vs socialistes de tot tipus vs …), per tant, amb poca unitat d’acció. En general, la gent no té respostes a com enfrontar tots els factors que tenim en contra més que la lluita constant, que es suficient com per mantenir un mínim de confrontació, però fa falta estar convençuts de la solució, de la nostra utopia i del nostre camí cap a ella per a poder avançar amb més confiança, força i firmesa.

Tornem al tema dels valors per la premissa de que si tothom està convençut, la nostra utopia personal no es possible, però un canvi social real si. Com fem que la gent pensi en funció de les nostres bases d’anàlisi? Es lícit/convenient canviar-ho, per exemple, a partir del domini dels mitjans de comunicació? Posem que no. Ens queden dues alternatives: deixar el domini de la televisió en mans d’un altre (aquí entra el dilema de si nosaltres no volem dominar, escollir o no qui es menys dolent que els domini) o bé destruir-los directament. Crec que no es possible destruir-los (entre altres coses perquè la gent protegeix amb cura els barrots que la mantenen tancada per la por a la llibertat), per tant que algú m’expliqui com fer-hi front. Perquè penso que la televisió es el principal mitjà de domini mental, i que sense tenir-la a favor, mai arribarem a aconseguir un canvi de mentalitat. També està el dilema de que sense dominar els mitjans de comunicació, el canvi serà molt més lent. Mentrestant estan morint milions d’innocents i patint milers de milions, a més de la destrucció de la natura. Com acabes amb els exèrcits sense estar-hi al cap d’amunt i donar l’ordre de desarmar-los? Un altre problema per a l’anarquia: que passaria si en una zona del món s’hi pot instaurar un sistema social anarquista? Sens dubte ens invaïrien, ens boicotejarien,… No ens deixarien viure, tant els estats capitalistes, com els socialistes, com els religiosos, com els feixistes… Massa enemics… Com hi fas front sense un estat, i un exèrcit? Estem disposats a entrar en guerra població armada contra exèrcit professional? Per tant, penso, el canvi ha de ser mundial o dintre d’un territori amb determinades estructures que permetin defensar-se dels atacs enemics.

Tot això em fa pensar que l’anarquia no es possible en un futur relativament proper (menys de, per exemple, 50 anys). Si l’anarquia no es possible, ha d’haver-hi una forma de poder. Es menys dolenta una que l’altra? O són iguals? Jo penso que el socialisme està menys allunyat de la meva utopia que el capitalisme, i aquest menys que el feixisme. Tinc clar qui es el meu pitjor enemic, tinc clar que la resta són enemics, però ho son menys. No els puc tractar igual perquè no són iguals.

Crec que en un futur pròxim l’anarquia, entesa com a absència de poder per l’acció del poble organitzat, no es possible. Quina es la fórmula de poder que menys em desagrada? El socialisme, sens dubte. Per començar, la majoria de socialistes consideren que després del socialisme ve el comunisme i després l’anarquia. Per continuar, són els únics que han acabat amb la fam dels més pobres en algun país. Continuant amb el fet de l’educació i la sanitat. Em retrau la retallada de llibertats, però respecte això tinc dues consideracions: 1.- Es possible arribar a l’anarquia o al socialisme sense retallar algunes llibertats per a donar-ne d’altres? (Què es canviar la societat sinó això, regular d’una manera diferent les relacions socials?) 2.- Tinc dret moral a queixar-me per la llibertat que perdo quan a canvi hi ha gent que no morirà d’enfermetats curables, de gana, etc…? Això no fa que militi en organitzacions no anarquistes. Crec que l’anarquia es possible en part per a aquella part de la societat que la vol, unint-se en petites comunitats separades al màxim de la societat, hort, etc… o a altres nivells dins de la societat. I crec que per a que l’anarquia sigui possible, després del socialisme i el comunisme, ha d’haver-hi sempre organitzacions anarquistes, cada vegada més fortes en població i arguments.

Continuant amb l’educació: fa falta que la gent en general estigui educada en uns valors determinats, perquè per a regular les relacions humanes, per a que la llibertat d’un no passi sobre la de un altre, ha d’haver-hi unes lleis, com a mínim morals, i aquestes lleis morals no es poden imposar sinó mitjançant l’educació social i emocional. Però el control de què s’ensenya i què no, el tenen els poderosos: l’escola, la religió, els mitjans de comunicació… Aquí se’m planteja un dilema: la moral, s’ha d’imposar o s’ha de raonar? O un terme mitg? Jo em responc que en la història,  totes les societats que han triomfat han tingut la moral religiosa de la seva banda. Ara estem en un punt o­n la religió està perdent el seu lloc, com a mínim a molts països europeus. (Fa falta una nova moral? Crec que si, perquè tot i que la moral en sí pot tenir moltes coses dolentes (…), també en té de bones, i crec que aquestes superen les dolentes …). Crec que s’ha d’imposar una nova moral per a que la gent es comporti d’una manera diferent. Crec que mai arribarem a poder extirpar la moralitat, a més de que crec que els moviments que han triomfat han aprofitat sempre part de la moralitat anterior i han fet una contribució nova, modificant més o menys l’anterior. Però mai n’han prescindit. Donat que volem triomfar, hem d’aprofitar les parts bones de la moralitat religiosa per a fer germinar les noves mitjançant la reflexió i el debat amb tots aquells que hi estiguin disposats, però imposant-la a aquells que no. Dominar la televisió, les escoles i els mitjans de comunicació? sinó els dominem, els domina un altre. El capitalista, el feixista o el socialista, però algú altre. Ens hem de plantejar si realment sense el domini d’aquests mitjans, només amb la reflexió boca a boca i els mitjans  minoritaris, aconseguirem arribar a les consciències de la gent. A més, l’alternativa seria abolir-los; és possible? No ho crec. Per tant, podem jugar en el taulell d’escacs de la lluita social amb unes peces o sense elles, podem intentar-les dominar o no. Potser l’alternativa seria prendre’n el domini per a donar-lo al poble directament, i que el poble en fes el que volgués. En tot cas, si volem un cert ritme de passos endavant en el camp social, s’ha de dominar Escola – TV – Premsa. I tenir en jac la religió. Això només es pot fer des de el poder, sinó que algú m’expliqui com prendre al poder capitalista els mitjans de domini (E-T-P, xantatge laboral, xantatge social…)i abolir-los o entregar-los al poble directament sense prendre i tenir el poder.

Continuant amb les raons per les que crec que l’anarquia es per definició una utopia cap a o­n la que caminar, però amb el convenciment que cada pas que faci ha de ser des de un punt de vista materialista, el màxim de científic, ètic i moral possible, però real. Per continuar, ara mateix el capitalisme ha guanyat la batalla de l’individualisme atroç. No em fico amb l’individualisme, em fico amb el dogma individualista. Hem de crear i mantenir una xarxa social, i això es molt difícil sense referents de lluita i socials, com un CSO, com un localet llogat a bon preu o­n s’hi facin activitats, com la lluita obrera o com la lluita ecologista… Un objecte de lluita, amb uns objectius definits i el convenciment de que tard o dora guanyarem, i que contra més hi creguem, més propera està la victòria.

Es possible una absència de poder mentre hi hagi classes? Mentre hi hagi diners? Mentre hi hagi la moral religiosa capitalista? En un món globalitzat? Quins són els objectius de l’anarquia? Quins són els fronts de lluita? Això es el que la joventut no sabem. Hem de tenir en compte que hi ha molts fronts de lluita i que cadascú escolleix el que li sembla millor. Mentre el poble estigui bombardejat per l’aboràgine de televisió escombraria, missatges publicitaris, premsa manipulada, religió , etc…, podrem canviar la consciència social? jo crec que no. Crec que la ment humana es extremadament maleable per l’entorn, adaptable i manipulable, i crec que d’això el capital n’és plenament conscient i s’hi dedica a fons. De fet, qualsevol ideologia ho és i intenta combatre-ho de diferents maneres. Hem de tenir en compte que el capital ha modernitzat i perfeccionat els mètodes de contaminació ideològica i moral, i que nosaltres encara ens basem en models pensats als Segles XIX i XX. Aquí s’obre un camp de debat (el qual no tinc prou coneixements com per a enfrontar) interminable, però necessari, per tal d’enfrontar la tàctica del capital. Hi ha l’etern debat de si per a poder alliberar les ments de la trampa del capital no se les ha de manipular (hi ha una altra forma de canviar la mentalitat? acàs quan debatem amb algú solem canviar les nostres idees, tot i que es el més sa ideològicament?). Volem enfrontar aquest dilema moral? Estem parlant del dilema entre ser uns manipuladors de ments o que durant més temps mori més gent de desnutrició i d’enfermetats curables. Debat interminable…

Més debats que plantejo: llibertat religiosa: jo en principi estic a favor de la llibertat de creença. Si la religió es l’obi del poble, el futbol n’és l’heroïna, però qui està en condicions morals com per a exigir la perfecció a la religió? (que sigui un instrument de felicitat amb raons materials, sense necessitat de fe, etc…? deixarien de ser religions per a passar a ser el que nosaltres pensem. Seria, ja imposar una moral pròpia a algú…), qui té prou raons morals com per a obligar a les persones a desenganxar-se d’una cosa que dóna felicitat? És cert que sel’s ha de fer reflexionar en altres camps com per a que tinguin autoritat personal com per a decidir què creuen racionalment, però hi ha gent que prefereix ser ignorant i feliç que savi i infeliç. Jo aposto per extendre la saviesa, tant pròpia com aliena, perquè per a mi es un camí per a la felicitat dels demés com meva, tant pel plaer que provoca el saber com per la major proximitat a un canvi social real que comporta el fet de saber més. Tornant al tema de la llibertat religiosa: per a mi, la religió es com la política, es un sistema ideològic, basat en creences i amb uns objectius clars que mai aconseguirà del tot, però als que es pot acostar. És com la política per tot això i perquè de moment no s’ha demostrat l’existència de Déu com gairebé enlloc s’ha demostrat la eficàcia d’una política honrada, honesta i moral en tots els sentits. Per tant, què podem exigir a les institucions religioses que les institucions polítiques no hagin fet? Podem exigir que no siguin un negoci, i lluitar-hi. Podem exigir que ningú en visqui, i lluitar-hi. Podem exigir que sigui mínimament horitzontal, i lluitar-hi… Però això, igual com el canvi social, serà quan la població ho vulgui. Sóc dels que aposta per limitar i ingerir en les autoritats religioses, com en totes les autoritats, des del poble, però no atacar a la part del poble que creu. Seria perdre una part molt important de població que potencialment podria estar a favor nostre. Es un altre debat interminable…

Més debats: Imposició/moral: Per a mi, la moralitat es una altra forma d’imposició. El tema està en si es possible una societat sense imposicions. Jo crec que no. Jo crec que la justícia social, per exemple, sempre s’haurà d’imposar perquè sempre hi haurà persones disposades a violar-la. Em pregunto si la moralitat no es la forma més lleu d’imposició, ja que fa que les persones dictin la seva pròpia llei. El  que tinc clar es que la moralitat es  una peça més en el taulell d’escacs de la lluita social. La pots intentar destruir (cosa que crec impossible a curt plaç), la pots intentar dominar per a posar-la al teu favor (cosa més ràpida però amb més dilemes morals…), la pots intentar canviar també per a posar-la al teu favor però sense dominar-la (cosa més moral, però més lenta) o bé pots deixar-la estar (cosa que comporta que els poderosos tinguin en la seva mà un mitjà de domini). En resum, es tracta de pensar i preguntar-se que si, per definició, es impossible la utopia, l’anarquia total, tot i que es un lloc cap a o­n caminar constantment; no es tracta de per a fer un dibuix exacte del camí que volem fer, adaptar el nostre mapa de ruta al camí real i no dibuixar-nos una utopia que dibuixem molt pròxima, però a la que no arribarem per no ser-hi en la realitat, renunciant a part d’aquesta utopia per a adaptar-nos a la realitat? Per tant, no podem renunciar al fet de lluitar contra tot el que tingui algun “reparo” moral, quedar-nos amb el fet que ho fem el millor possible, i quedar-nos amb el fet de no fer-les grosses? Estem en una guerra, i en una guerra s’ha de fer algo de joc brut. Sinó, perds. Pots arribar a gairebé no matar, en cas idílic, però no pots arribar a no reprimir, per exemple, a una part de la població, perquè sempre hi haurà qui no estigui d’acord amb els teus canvis socials. Mentre hi hagi classes, hi haurà lluita social, lluita de classes. M’en vaig per les branques… baja, que crec que dominar escoles, mitjans de comunicació i tenir en jac a l’esglèsia (cosa que faria avançar les possibilitats d’una revolució social a passos agegantats, depenent de com es fes…) es un motiu més que suficient com, com a mínim, per a plantejar-nos de no renunciar al poder, això sí, tenint en compte tots els perills que entranya la presa de poder. I sobretot respectar en algun sentit aquells qui honradament s’ho plantegen però potser no es donen les condicions adequades per a que ho aconsegueixin. Podem estar tant o més equivocats que ells, per tant, mereixen un respecte. Sobretot mentre s’han mantingut verges de poder, o quan estant en el poder han fet canvis socials importants. El poder es un altre factor, una altra peça en el taulell d’escacs i podem plantejar-nos la lluita respecte a ell de la mateixa manera que respecte a la moralitat.

Més dilemes: Imposició: Molts que es declaren anarquistes confonen la no imposició des del poder amb la no imposició de res. Qualsevol materialista revolucionari ha de tenir clar que els canvis socials s’han d’imposar a qualsevol que s’hi oposi des de una ideologia contraria. Creiem que tenim raó amb prou força? Creiem que el que creiem s’ha d’imposar? Fins a quin punt? En tot cas, s’ha de pensar que en el camp social, si no imposes, t’imposen. Per tant, els anarquistes no estem absents de les coses negatives que comporta el fet d’imposar: repressió, dominació… Per tant, a l’hora de criticar altres ideologies, tinguem en compte les pròpies contradiccions.

Més dubtes: Lluitar a curt o a llarg plaç: contra menys pressa es tingui, més moral pot ser el camí, però ara mateix hi ha prou gent que pateix com per a decidir deixar-nos d’algunes moralitats i intentar acabar amb aquest patiment en el menor temps possible. Em plantejo si els canvis socials no pot ser que vinguin determinats per, per exemple, una reducció de la llibertat. Fins ara, o­n s’ha aconseguit fer-ho diferent? Es tracta d’una qüestió de prioritats: o­n s’ha aconseguit un canvi social sense prendre el poder i, reduint les llibertats polítiques, prendre la possibilitat als capitalistes i als feixistes de parar-li els peus al poble ras? Això comporta reducció de certes llibertats, però que es un canvi social sinó un canvi de les normes que regeixen la societat, es a dir, reduir certes llibertats i augmentar-ne d’altres per tal de modelar una societat diferent? Em plantejo que si els comunistes diuen que la fi del comunisme es l’anarquia, i els comunistes son els que han arribat més lluny a l’hora de canviar certes coses (sinó, fes-ho millor), no val la pena pactar amb ells una no agressió i fer el camí junts, renunciant a alguns dels nostres principis (sempre que els comunistes renuncïn als principis que fan referència a la repressió dels moviments a la seva esquerra) a canvi d’una dosis de realitat en els canvis socials, a canvi de que deixi de morir gent de fam i d’enfermetats curables, a canvi d’una reducció del patiment i de l’analfabetisme? Cap anarquista m’ha dit que sigui possible l’anarquia en menys de, per exemple, 50/100 anys. Moren 9 milions de persones de fam a l’any i en pateixen 1020 milions constantment. El socialisme te plans per a acabar amb això a curt plaç. Volem ser corresponsables de no col·laborar en el canvi que significa això? Son 900 milions de morts de fam en el millor dels casos…

Més dilemes: El poder: el poder té molts perills (no em poso a analitzar-los perquè seria extendre massa el debat. Deixem-ho amb que el poder no es moral), però sense prendre el poder i imposar els seus principis, cap moviment ha aconseguit canviar gaire el panorama polític, i per tant, social, d’una regió mínimament gran. Si ho pots fer millor que a Cuba, per exemple, demostra-ho. Però recordo totes les víctimes diàries del capital, que cada factor que desaprofitem en el camí, ens fa corresponsables de no contribuir a la fi d’aquestes morts.

Més debats que plantejo: conseqüències de les nostres accions: hem de tenir clar, que les nostres accions per molt planificades que estiguin, per molt pensades, per molt bona intenció que hi posis, mai estaran excemptes d’errors, que sempre hem de reconèixer i atacar, però que són inevitables, perquè no es pot esperar la victòria total en tots els camps sociològics, psicològics, socials, intel·lectuals, etc… Perquè per començar, cadascú té una concepció diferent de com han de ser les coses, i si tothom està d’acord amb el que es fa, la cosa es converteix en borreguisme, mentre que vist des del punt de vista d’algú mínimament crític, sempre hi haurà errors. Es tracta de posar-nos tots d’acord en un sistema per a posar-nos d’acord en les decisions que com a poble, com a col·lectius, volem prendre, però tenint sempre els peus a terra i adonant-nos que sempre cometrem errors. Es tracta de no ser molt més exigents amb nosaltres mateixos que amb els demés. Si per a ser moralment millor, però no sempre i en tot perquè llavors la nostra capacitat de maniobra queda molt limitada.

Més debats: La cultura revolucionaria sorgeix sola o s’ha d’imposar en aquests temps en que el capitalisme ha perfeccionat els mitjans de dominació (cultural i social) i de repressió? Si podem aconseguir tenir els mitjans de comunicació a favor nostre, es millor tenir-los o no? Si podem donar l’educació que nosaltres considerem, es millor fer-ho, o no? Si podem tenir en jac a la religió, o inclús a favor nostre (teoria de l’alliberament, per exemple), què es millor? Hi ha molts factors que entren en joc: el moral, l’intel·lectual, el tàctic,… Crec que s’han de tenir en compte, per ordre, el tàctic, moral, i per últim l’intel·lectual. Però els tres són necessaris. Passa que com amb tot, les coses no son tan maques com les pintem, i en aplicar a la realitat una teoria, sorgeixen contradiccions que hem d’acceptar si volem arrivar a algo, si volem que el sacrifici que haguem fet valgui la pena. Potser llavors hi hauria més gent disposada a sacrificar-se per uns ideals, cosa necessària en tota guerra (soldats), incluida la social, per a poder-la guanyar.

Més dilemes: Arribarem mai a fer un canvi al món que ens agradi en la seva totalitat? Molt probablement, no, perquè ens hem de posar d’acord molta gent. Si un s’equivoca, milions també. Es difícil que ens agradi tot, perquè nosaltres tenim una concepció pròpia de la jugada, però els altres també, molt possiblement la teva no sigui la majoritària o simplement representativa socialment, a més s’han de unir per a tenir força suficient, de manera que mai triomfarà la nostra, i més si es extrema en algun sentit; moral, tàctic, individualista, col·lectivista…

Més problemes: Es pot arribar a fer un canvi social sense arribar al poder en algun moment, encara que sigui per a erradicar-lo tot seguit? Si es possible arribar al poder, no es millor prendre un pla de horitzontalització constant del poder, enlloc de destruir-ne les institucions sense haber-ne destruït la mentalitat? Com convèncer a la gent que la nostra proposta organitzativa de societat es millor? Se n’han de donar compte per si mateixos, algú els ha de despertar, algú els ha de canviar, o què…? Si renunciem a canviar-los d’alguna manera, renunciem a que el món vagi millor.

Encara més: Quins són els nostres objectius? Per a mi, la gent s’organitza políticament segons mitjans sobretot, també segons objectius, ja que el mitjà que utilitzes sol anar unit a l’objectiu, i poc menys segons principis. Qualsevol moviment organitzat parteix de la base d’un cert borreguisme. Els nostres principis, mitjans i objectius estan marcats pel que hem llegit i el que hem parlat amb altres persones, i ens posem d’acord conjuntament per tal de portar a terme un projecte les línies mestres del qual estan marcades per algú. Això sempre té una component de borreguisme, per molt que cadascú pensi que analitza per si mateix. Analitzem segons uns criteris que en la seva majoria han estat descrits per un altre que ens ha agradat i/o impressionat. A partir d’unes bases que ens han inculcat analitzem per nosaltres mateixos, i curiosament arribem a conclusions similars a qui té els mateixos valors que nosaltres. Això es perquè les pautes d’anàlisi han estat marcades per algú altre.

Els conceptes son relatius i únics en cada persona. Si un està “obsessionat” amb alguna cosa, per exemple el poder, el veurà a tot arreu. Això es perquè el concepte de poder es una simplificació de les relacions humanes per a poder-ho entendre i analitzar. En aquesta simplificació, es crea un conveni per a determinar que es poder, però cadascú en té el seu concepte, i cada tipus d’anarquisme ho enten d’una manera diferent, segons ho analitzi. Els anarcocapitalistes no entenen els diners com una forma de poder, per exemple. Per tant, poder, no es com un terme matemàtic. Després està la valoració positiva o negativa de cada cosa que comporta el poder. A part està qui no es planteja ni l’absència total de poder ni el domini total d’uns sobre els altres. Però poder com no poder, com borreguisme i individualitat, com horitzontalitat i verticalitat, com lideratge i no lideratge, com bo i dolent, com… sempre n’hi haurà a proporcions diferents en qualsevol forma d’organització humana. Es tracta de primer, saber quina es la naturalesa social humana i acceptar-ho. Sinó acceptem que es impossible passar directament d’una societat amb un % de verticalitat molt alt a una societat totalment horitzontal, correm el perill de no conformar-nos amb res, de ser uns rebels, no uns revolucionaris. No confonguem, la rebelía es necessària per a la revolució, però no n’és sinònim.

Els conceptes sempre són relatius. La realitat mai serà la que ens agradaria. La utopia es impossible. Sinó podem arribar a la utopia, per força haurem d’acceptar coses que no ens agradin. Cadascú té el seu concepte de societat ideal. Quin es el millor? Doncs es millor o pitjor un o l’altre segons qui ho analitzi. Segons quins principis tingui, segons quins objectius tingui, segons quins mitjans utilitzi.

Penso que l’esquerra mundial no es pot donar el luxe de perdre temps en els canvis socials perquè es  molta la gent que pateix mentrestant. La utopia social es un lloc cap al que caminar, però els camins que hi porten són més complexos del que ens poguem imaginar. Per començar, la utopia ha de ser imaginada per un. Després, i necessàriament, ha de passar pel filtre dels del teu voltant, en expressar-la i concretar-la. Després ha de passar pel filtre de la societat en intentar aplicar-la. Sinó tenim en compte aquests filtres necessaris, ja podem plegar, perquè la nostra utopia serà un lloc cap o­n volar, no cap o­n caminar, i els éssers humans no tenen la capacitat de volar. En el camí de la utopia hi ha obstacles, i els hem de reconèixer per a no caminar sense avançar. A més, hi ha obstacles darrera els obstacles, s’ha de veure el joc amb perspectiva per a que no juguin amb nosaltres.

Més qüestions: És inevitable i natural, en qualsevol moviment gran, una certa dosis de borreguisme. Sempre que hi hagi un moviment, hi haurà borregos que el seguiran. Es tracta de ser-ne conscients i lluitar-hi en contra des del moviment, amb una formació constant en la forma d’anàlisi de qui comença en el moviment, però també de qui hi és, i sobretot, un anàlisi crític, sinó, per complexos que siguin els arguments que es donin, sempre hi haurà un residu important de borreguisme. Però no tot es dolent en relació al borreguisme, sinó els moviments hi haurien lluitat en contra amb més energia. Resulta que del borreguisme en sorgeix unitat d’acció, valentia… coses que estratègicament van bé. No se’m confongui, penso que el borreguisme reporta moltes més coses negatives que positives, però en reconec les positives de cara al moviment. També reporta cult al líder, abaixar el cap davant les possibles injustícies perquè es fan en nom d’un moviment o d’un poble, creure cegament, es a dir, sense coneixement de causa, sense aprendre a analitzar, comporta torpesa estratègica, comporta…

Més dilemes: El lideratge: també es inevitable un cert lideratge en qualsevol moviment gran. El lideratge té moltes causes, i no totes són que els líders provoquen les condicions per a seguir en el poder. Aquestes causes poden ser: respecte derivat del treball diari, capacitat d’anàlisi de situacions i de reacció, necessitats organitzatives i/o estratègiques, heroïcitat en els actes… Cap moviment totalment horitzontal ha aconseguit canvis socials importants sense, al menys, haver pactat amb altres moviments menys horitzontals. La CNT no hagués arribat o­n va arribar si no s’hagués presentat a les eleccions dels anys 30. Ni sense haver tingut uns líders intel·lectuals. Cert que és molt més important i necessària la base social, però també es molt útil algú que es dediqui a organitzar i decidir què s’ha de fer. No em fico amb si es bo o dolent. El què dic, es que a nivell d’estratègia, com a mínim momentània es el més útil. De tota la vida un exèrcit comandat es més eficaç que ordes de persones desorganitzades. Rebutgem el poder? D’acord, doncs, però que algú m’expliqui com se solucionen les mancances derivades de la manca de lideratge, l’avantatge tàctic que té l’enemic. Que algú m’expliqui com enfrontar-ho.

No se’m confongui, tot i els trets que he tirat contra l’anarquia, aquesta es la meva utopia. Simplement em plantejo i plantejo dubtes, com a forma de no caure en errors i d’aprendre constantment.

Jaume Tafalla.