Cap a on anem?

Quina mena de societat estem creant? Després de: llegir la premsa, parlar amb els meus clients (hostaleria, totes capes socials). Veient les opinions de las diferents Webs, TV, ràdio, etc.. I també al carrer, veïns i família. Crec que marxem a la deriva com a societat. No ens importa res que no sigui el nostre cul. Veiem desgràcies i ens duren un no res, com si fossin pel·lícules de cinema. Que som individualistes ja ho sabia. Egoistes, també. Però que passem de tot el que ens envolta ja passa de llarg.

Tots critiquem la funció que fan els nostres polítics, lo malament que ho estan fent i bla bla bla… Com si ells fossin deus, que ho arreglen tot. Ells tenen una visió molt particular de com fer les cosses, i a més viuen d’això, i és molt perillós deixar-los fer qualsevol cosa a ells sols. Ens sortirà sempre molt car. De segur.

Però quan toquen quelcom nostre i demanem ajuda als demés, tothom té la mateixa resposta: NO TINC TEMPS. Us sona la frase? Proposo una utopia: interessem-nos per les coses quotidianes, per començar, les del veí/família i anem-les ampliant al terme local, en aquest cas Cerdanyola. De segur que alguns problemes resoldrem i potser ens sentirem millors persones.

Què us sembla? Comencem demà? Qui vol ser el primer que digui: SÍ QUE TINC TEMPS, QUÈ NECESSITES DE MI?

Albert González (Coyote).