Cerdanyola Recorda: Històries i llegendes del Palau de Valldaura

HISTÒRIES I LLEGENDES DEL PALAU DE VALLDAURA

(ACTUAL TERME DE CERDANYOLA)

El següent escrit que proporcionem és una traducció feta per mi mateix del castellà que pertany al llibre Excursiones por los alrededores de Barcelona, escrit per Xavier Coll i publicat l’any 1953 per l’Editorial Alpino:

Sembla ser que, a finals del segle X, els comtes de Barcelona varen construir una capella dedicada a Santa Maria, com a agraïment d’una assenyalada victòria obtinguda sobre els moros. Més endavant, quan es va crear la Baronia de Montcada, va formar part d’aquest feu, i la capella de Valldaura (Vallis Laurea en aquell segle) va ser cedida l’any 1150 per tal d’acollir els monjos del Císter, precursors del Monestir de Santes Creus. A la sortida dels monjos cistercencs, la capella es reincorporà a la Casa de Barcelona. Els monarques de la Corona catalanoaragonesa varen condicionar un sumptuós palau com a residència de descans, i celebraven grans caceres degut a la frondositat dels boscos dels voltants i a l’abundant caça major. Quan va morir l’últim rei, Martí I, aquest lloc va quedar abandonat fins que es va extingir definitivament al segle passat (segle XIX) tota resta d’edificació. Algunes pedres amb detalls arquitectònics van ser recuperades per l’actual propietari, en Josep Guardiola, i dipositades a la Casa Nova de Valldaura, situada en un cingle de l’altra vessant oriental.

l

Imatge: Fragment del plànol on es desenvolupa l’acció descrita.

En aquest palau, segons diu la llegenda, el dimoni va posseir Riquilda, filla de Guifré el Pilós, de manera que la portaren a Montserrat per tal que Fra Garí, amb les seves pregàries, aconseguís expulsar-lo. El frare es va enamorar de Riquilda, caigué en pecat i la va matar. Com a càstig pel seu crim, aquest es va convertir en un monstre, i només podria ser salvat pels plors d’un nen. Pres durant una cacera pel comte, aquest el va exhibir perquè els convidats es delectessin a la festa del baptisme del seu fill. El nadó, que es va despertar sobtadament, va exclamar: “Aixeca’t, Garí, que Déu ja t’ha perdonat!”. Tot aixecant-se va explicar la seva falta i va ser perdonat.”

Comparteix: