Les matrícules universitàries: el preu de buscar-se la vida
El cost de cursar a universitats públiques catalanes s’accentua un 47% en els cinc darrers anys. Catalunya és la comunitat autònoma amb els preus més alts de l’Estat espanyol i disminueix el total d’estudiants pel sacrifici econòmic que suposa.
Els preus del sistema universitari català són els més cars de l’Estat Espanyol. Amb l’adaptació dels estudis universitaris al marc de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), el conegut Pla Bolonya lligat al model de seminaris i avaluació continuada, es necessitava un increment del finançament públic per assumir els nous plans d’estudi. Però paradoxalment, davant la manca d’inversió pública en un panorama de crisi econòmica, les administracions van aplicar una reducció del 45% de finançament entre 2009 i 2012, passant de cobrir el 77,8% a menys del 70% del cost del sistema universitari català.
Un buit d’ingressos que calia compensar i va passar a recaure en les butxaques de l’estudiantat i les seves famílies. Els ingressos de taxes i matrícules representaven un 12% del finançament total de les universitats públiques catalanes el 2009, mentre al curs passat se situaven al 26%, per sobre del doble respecte fa sis anys. Així, la reducció del finançament públic és una de les causes principals de l’increment del preu dels graus.
Alfonso Herranz, professor d’Història Econòmica de la Universitat de Barcelona (UB) i membre de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU) afirma que la pujada ha estat molt forta a l’Estat espanyol i, a Catalunya la més elevada. L’alumnat avui en dia ha de pagar un 47% més que fa cinc anys per estudiar a la universitat pública catalana. Així el cost mínim d’un curs de grau es situa a 1.750 euros, un preu mínim que només es supera en tota la UE a Irlanda i les regions de Gal·les i Irlanda del nord.
Tot i l’augment, el 2011 s’atura aquesta pujada. El Reial Decret estableix que els preus de les matrícules han de representar un màxim del 25% del cost real del servei i cada comunitat autònoma fixa els preus dels graus del seu sistema públic en funció d’això. Tot i no haver-hi una comptabilitat que permeti fixar la despesa exacta del servei, la Generalitat ha marcat els valors a l’alça del que les universitats poden cobrar. “S’ha arribat al límit del que permet el Reial Decret i per això no es pot augmentar més el preu”, conclou Herranz.
A més, l’altre element substancial és el canvi en el sistema de beques. S’han reduït els diners que pertoquen per estudiant i endurit els requisits d’accés a les beques-salari. Les xifres mostren, com afirma Herranz “una actuació ideològica i política deliberada orientada a l’establiment de través en l’accés a la universitat”. I afegeix que molts experts coincideixen en analitzar que s’ha adoptat una estructura de preus profundament desfavorable pels estudiants, excepcional dins el panorama europeu.
L’augment del preu de les matrícules, junt amb els canvis al sistema de beques comporta una primera conseqüència: la universitat esdevé un sacrifici econòmic per les famílies d’ingressos baixos. Cal tenir en compte tant els diners que s’hi inverteixen, com els que es deixen de guanyar per la no-entrada al món laboral.
Coneixement i direcció social en elitització
En els darrers anys, cada vegada hi ha menys estudiants a les universitats públiques catalanes i més a les privades. El perfil d’estudiantat cada vegada és més benestant pels efectes de l’augment de preu i pel plantejament d’estudiant a temps complet, fet que dificulta i inclús impossibilita tenir feina estable i estudiar. Les diferències educatives segons el nivell d’ingressos s’accentuen encara més amb els màsters, la majoria són privats i l’estudiantat es divideix entre qui se’ls pot permetre i qui no. Així, les futures feines de professions que tenen major responsabilitat social recauen en les classes altes i s’encamina a que aquestes encapçalin i decideixin sobre el funcionament i les dinàmiques socials.
L’encariment dels estudis, més enllà de l’estudiantat, també afecta el professorat. La sociòloga i professora de la UAB Helena Troiano afirma que “els estudiants es tornen molt clientelars, ja que quan algú paga més exigeix més”. Per tant hi ha un canvi en la relació entre estudiant i professor, es passa d’usuari de la universitat a client, i això afecta les relacions personals i la manera de prendre’s els estudis. A més, amb el Pla Bolonya –model de seminaris i avaluació continuada– es requereix major dedicació del professorat, tot i no haver-hi millora de les seves condicions salarials. Això pot comportar que alguns docents només puguin assumir fer la feina imprescindible per les hores que se’ls paga, precedint una devaluació qualitativa de l’ensenyament públic.
Triar pel preu, descartar per dificultat
Una de les conseqüències menys visibles d’aquest encariment dels estudis es troba en l’elecció de carreres per part de l’estudiantat. Troiano considera que ja no importen tant les preferències intel·lectuals de l’alumna, sinó que la tria de graus es fa en termes econòmics, segons aspectes com el preu, el futur retorn econòmic o la dificultat. Això determina que un sector de l’estudiant descarti carreres científiques –pel coeficient de preu més alt que tenen– i les que considera més difícils perquè poden implicar pagar més pel cost de tornar-se a matricular o l’opció de perdre beca.
En moments de crisi, davant la falta d’oferta del mercat de treball, la dinàmica lògica és un creixement d’estudiants que torna a la universitat per formar-se millor i augmentar les seves oportunitats laborals. Just el contrari de la realitat catalana. Una de les conseqüències més directes de l’increment de taxes i preus ha estat la disminució del nombre d’estudiants universitaris a partir de 2011, fet notori i que trenca amb la dinàmica de creixement instaurada des dels anys 70. L’evolució a la baixa comporta un risc de regressió econòmica lligat a la falta d’inversió en talent i capacitat de recerca universitària, segons apunta l’Observatori del Sistema Universitari.
Possibles escenaris de futur
Un dels fenòmens que més ha sorprès als experts és la connectivitat entre FP i universitat. Els cicles mitjans i superiors es conceben com una educació que es va creant a passos i es pot aturar quan es vol, sense llençar anys ni diners, perquè l’estudiant pot inserir-se al mercat laboral amb les titulacions assolides.
Núria Alcaraz, sociòloga de la UB, explica aquesta relació: “la FP està devaluada: no té la mateixa consideració social que la universitat, i queda relegada a l’estudiantat que no pot pagar-se la universitat”. Mentre les classes altes sempre han assegurat la seva entrada als circuits d’estudis superiors, ha estat al cap del temps que la classe mitjana ha mantingut el seu estatus acadèmic. En aquest sentit, segons apunten les línies d’investigació de l’OSU, es pot tendir a un arreplegament i organització de les classes mitjanes per preservar la quota universitària que han assolit des de la Transició.
De cara al futur, no s’esperen més augments en les matrícules universitàries, donat que s’ha arribat al màxim legal que es pot exigir a les famílies. Això, però, pot esdevenir irrellevant amb la implantació del 3+2. Alcaraz es mostra pessimista al respecte: “acabar un grau tindrà un significat menys valuós, si tens a gent per davant teu, amb més recursos econòmics, que s’ha pogut especialitzar i pagar un màster”.
Aquesta noticia ha estat realitzada per Pol Fernàndez, Anna San Clemente i Javier Pujol (La Directa).
