Estructura cristal·logràfica de la cadena proteica.
La glicoproteïna gp41 forma part de l’embolcall del virus de la immunodeficiència humana (VIH) i és responsable de l’entrada del virus a la cèl·lula hoste. Durant la infecció del VIH-1, dues regions de gp41 (la repetició helicoïdal N-terminal i la repetició helicoïdal C-terminal, NHR i CHR respectivament) poden ser accessibles a inhibidors de manera temporal.
Els investigadors, aprofitant això, van dissenyar una cadena proteica simple que imita la superfície de NHR i s’uneix als pèptids de CHR. D’aquesta forma, aquesta cadena evita que el virus es plegui i infecti la cèl·lula hoste, tal i com s’ha demostrat prèviament amb diferents pseudovirus i altres virus aïllats. El següent pas va ser fer créixer la proteïna en cristalls per exposar-los davant dels raigs X de gran energia generats al Sincrotró ALBA.
Els experiments de difracció de raigs X realitzats a la línea de llum XALOC han permès resoldre l’estructura cristal·lina de la proteïna, confirmant la seva capacitat d’imitar a la perfecció la superfície de NHR a la regió gp41.
Aquesta proteïna – que és molt estable i precisa – té un gran potencial per al desenvolupament de fàrmacs, vacunes o microbicides contra el VIH-1.
Aquesta recerca ha estat realitzada per membres de la Universitat de Granada, la Universitat d’Almeria, PX Therapeutics, Sanofi Pasteur i INSERM, amb el finançament del projecte Euroneut-41 del VII programa Marc de la Unió Europea i el Govern Regional d’Andalusia.
El SIDA continua sent un problema
El VIH-1 és la soca més comuna i patogènica del virus de la immunodeficiència humana. La SIDA continua sent un problema de salut pública global, ja que ha acabat amb la vida de més de 39 milions de persones, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). L’Àfrica subsahariana és la regió més afectada, amb 24.7 milions de persones amb VIH al 2013 i acumulant el 70% del total de les noves infeccions por VIH.
A dia d’avui, encara no s’ha dissenyat una vacuna efectiva contra el VIH. En canvi, sí existeixen tractaments efectius amb fàrmacs antiretrovirals que poden controlar el virus. Tot i això, aquests tractaments – com, per exemple, el fàrmac T20 – presenten alguns inconvenients: les altes dosis que es necessiten, els seus efectes secundaris adversos i el seu elevat cost. Per tant, nous compostos millorats són encara necessaris per incrementar les possibilitats actuals de tractar i prevenir la infecció per VIH-1. Font: Sincrotró Alba.
