El desmantellament de la sanitat pública catalana

La política actual del Govern consisteix a estrangular gradualment els centres públics i fer-los progressivament més ineficients. Posteriorment, quan ja s’identifiqui públic amb ineficient i privat amb eficient, es vendran els centres públics a grans grups privats (amb ànim de lucre) perquè el gestionin.

La Conselleria de Salut està complint punt per punt l’informe “Aproximació a un nou Plantejament estratègic per a les empreses públiques i Consorcis de salut de la Generalitat”, elaborat el 2011 per la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC). En aquest informe apareixen dues línies bàsiques d’actuació:

1) El desmembrament, desmantellament i fragmentació de l’Institut Català de la Salut (ICS) en entitats amb autonomia de gestió com a primer pas d’una posterior privatització.

2) El traspàs de l’assistència sanitària pública a ens de gestió privada, sobre el paper: més eficients.

L’execució de la primera línia d’actuació l’estem veient ara mateix amb els projectes de concentració de serveis sanitaris que s’estan posant en marxa a Lleida i Girona. El segon punt, de major abast i complexitat, requereix d’algunes línies més d’anàlisi.

Des del començament de la crisi, els centres sanitaris totalment o parcialment públics, han vist els seus pressupostos minvats de manera important, comprometent en alguns casos la pròpia viabilitat del centre. Per exemple, segons dades del CatSalut, el pressupost de l’Hospital de Bellvitge ha passat de 322.600.000 d’euros en 2010-288.900.000 el 2012 (-10.5%). El Consorci Sanitari de Terrassa, de 100,7 milions el 2010 a 84,6 el 2011 (-16%). El Consorci Sanitari del Parc Taulí, de 194.200.000 a 2010 a 173,9 el 2012 (-10.5%). Això ha comportat: acomiadaments, reduccions de plantilla, tancament de dispositius i la descapitalització d’infraestructures en centres de la sanitat pública. Com a conseqüència ens trobem amb un increment descontrolat de les llistes d’espera i l’empitjorament perceptible de la qualitat assistencial.

Què ha passat mentrestant amb els centres privats amb ànim de lucre? Vegem-ho amb l’exemple més paradigmàtic a Catalunya, el grup IDC (anteriorment Capio Sanitat) que engloba l’Hospital General de Catalunya i els antics centres de l’Aliança (Hospital del Sagrat Cor i Clínica del Vallès sota l’epígraf Clínica de Sabadell). Observem l’evolució del grup IDC que fa a la contractació de la Generalitat en els mateixos anys en què es reduïen els pressupostos dels consorcis i hospitals públics. La quantitat abonada pel CatSalut a IDC en concepte d’assistència hospitalària ha passat de 71,1 milions d’euros en 2010 a 126.900.000 el 2012, un increment del 78%.

Ara, amb una sanitat pública que veu els seus pressupostos i recursos retallats, amb llits i quiròfans tancats i acomiadaments, l’augment de les llistes d’espera és la nineta dels ulls del conseller, és un altre nínxol de negoci per a la sanitat privada, i és que tenim coneixement que el CatSalut està contactant amb els centres de la xarxa sanitària pública reclamant la gestió directa de la llista d’espera. Acompanyada amb l’advertiment que, si no fer-ho, no podran complir els terminis de les intervencions amb temps d’espera garantit per la pròpia Administració, el que comportarà una penalització econòmica i una retallada afegida als pressupostos. Encara que es tracti d’una situació versemblant en alguns casos, la veritat és que en la majoria és només una excusa per derivar milers de pacients de la llista d’espera dels centres públics cap a centres del grup IDC. Només amb la reobertura dels llits i quiròfans hospitalaris tancats en aquests mateixos centres es podria assecar la llista de pacients que, segons el CatSalut, els dispositius públics no són capaços d’assumir.

Un parell d’exemples. L’Hospital de Terrassa (Consorci Sanitari de Terrassa) ha passat de tenir 273 llits d’aguts 2010-217 llits el 2013 (-20%). L’Hospital de Mataró (Consorci Sanitari del Maresme) ha passat d’operar en 2010 4.955 pacients de 13 de les 14 intervencions quirúrgiques amb temps d’espera garantit de sis mesos, a operar 3.401 malalts en 2012 (-31%). I no hi ha factor sorpresa: la major part d’aquests pacients s’han derivat a centres del grup IDC.

Salut argumenta que aquestes derivacions tenen un cost menor per l’Administració de tractar els pacients en la seva pròpia xarxa de centres. Però aquesta afirmació es pot rebatre amb quatre motius bàsics:

1) A la sanitat privada, les ràtios de personal per tractar els pacients són sovint inferiors o molt inferiors a les ràtios de personal de la sanitat pública. I això implica menys marge de maniobra i capacitat de reacció davant complicacions no previstes.

2) Els costos de personal són molt inferiors a la sanitat privada, sobretot perquè sovint es nodreixen del mateix personal que treballa en la sanitat pública. D’aquesta manera, per mitjà de contractes de prestació de serveis, l’empresa s’estalvia bona part dels costos socials derivats de la contractació d’aquest personal.

3) Els centres privats solen “escollir” entre els malalts que estan en les llistes d’espera aquells que tenen un risc menor de complicacions, deixant els més complicats perquè siguin tractats als centres públics. Això fa que els costos de tractament d’uns malalts i altres presentin grans diferències.

4) Finalment, la immensa majoria dels projectes de recerca i innovació es fan en centres públics, que financen la recerca dels seus professionals per continuar sent referents a aquest nivell. Aquest concepte ni es planteja en els centres privats de “sanitat low-cost” que tenen com a objectiu fonamental tractar el màxim de pacients, amb la menor complexitat possible, als mateixos preus que els pacients més complexos de la sanitat pública.

L’objectiu final d’aquesta política sembla clar: escanyar gradualment els centres públics, fer-los progressivament més ineficients i acostumar la població a acudir a centres privats amb ànim de lucre. Posteriorment, quan ja s’identifiqui públic amb ineficient i privat amb eficient, vendre els centres públics (via concessió) a aquests grans grups privats amb ànim de lucre perquè el gestionin. És a dir, alguna cosa similar al conegut com a model Alzira. I com ha passat amb els hospitals valencians, si les coses van bé (en detriment de la qualitat assistencial i de les condicions laborals dels professionals) no es gastarà més, sinó que arribaran menys recursos públics a la població i s’incrementaran els marges de benefici empresarial, i si les coses no van bé, caldrà “rescatar” amb diners públics aquestes empreses, i d’això també tenim experiència.

Això sí, o donem la volta la situació o arribarem tard: de la sanitat pública no quedarà res.

Artícle de Isabel Vallet i Xavier Lleonart.