Referèndum amb dues preguntes, un tret al peu.

El referèndum que es proposa des de l’acord a què han arribat CIU, ERC i ICV (la CUP encara ho ha de decidir des de la base) és un absurd jurídic i un tret al peu en el procés d’independència de Catalunya. I ho és perquè, si aquesta votació s’arribés a celebrar, no compliria els mínims de qualsevol referèndum d’autodeterminació a nivell internacional, perquè la pregunta no és clara (al no ser-ho el resultat combinat de les dues preguntes) i perquè, a sobre, hi manca el principi democràtic que és, i seguirà sent, la única arma que els catalans tenim davant la comunitat internacional si el Regne d’Espanya ens nega el dret a votar. Veiem-ho:

El primer escull és que es tracta d’un sol referèndum amb dues respostes. Cosa diferent seria que hi hagués dos referèndums en dos dies diferents, primer un i després l’altre, amb preguntes successives molt similars o iguals a les que s’han plantejat, i en l’ordre lògic: primer si som estat i després si som independents, si és que el resultat del primer referèndum estableix que som estat. Ara bé, fer dues preguntes i, a sobre, no permetre contestar a la segona als que no hagin votat que sí a la primera (o considerar nul el seu vot) produeix com a resultat el fet que no es pugui considerar que el procés és democràtic, que és el pitjor que ens pot passar davant del món. Davant cap institució internacional ni davant cap país això es podrà considerar vàlid, estem fent el ridícul internacional i no sé si és que no hi ha un bon assessorament jurídic al Govern de la Generalitat, a ERC o a ICV, o és que es fa expressament.

A més d’això, el resultat combinat de la votació no només és confús, sinó que és absolutament caòtic. Una persona pot deixar en blanc la primera pregunta per considerar que no és clara (i no ho és) perquè no sap quina mena d’estat es proposa i, en canvi, tenir claríssim que vol votar que sí a la segona (això és el que faria jo). Aquesta resposta que és clarament a favor de la independència és nul·la tal i com es planteja la consulta. D’igual manera una persona pot votar que no a la primera pregunta i votar també que no a la segona, perquè té molt clar que no vol un estat català però també vol deixar clar que, si guanya el sí, al menys vol que aquest estat no sigui independent. Aquesta resposta, també molt clara, seria nul·la si la votació es fa com es proposa. De fet, encara pitjor, perquè un pot votar que no a la primera i que sí a la segona, no vull un estat català, però si ha de ser doncs que sigui amb independència plena, és una postura potser estranya però absolutament legítima. Anul·lar aquesta mena de possibilitats és anar contra el principi democràtic, no decideix el poble, per tant, ni tan sols és un referèndum i no estem parlant d’autodeterminació. Ara ja sabem perquè sempre l’anomenen ‘consulta’, ells fan unes preguntetes i després ja es dedicaran a interpretar el que volem. El que passa és que l’exercici del dret d’autodeterminació ja s’ha exercit unes quantes vegades a la història com per a poder tenir clar com no es fa. I així no es fa.

Deixo als humoristes la responsabilitat d’interpretar la combinació de diferents resultats i els seus respectius percentatges: X% Sí-Si, Y% Sí-NO, Z% NO-NO, W% Blanc-No, V% Blanc-Sí, 0,X% l’insòlit No-Sí, a més de Blanc-Blanc, Sí-Blanc, etc.

Finalment, queda l’ambigüitat de la primera pregunta, que podria resultar guanyadora, si Catalunya es constitueix en estat però no és un estat independent llavors ja no queda opció a considerar que és un estat independent ja que la segona pregunta i el seu resultat (en el cas de no ser afirmatiu) aclareixen que no ho és. I aquí compliquem les coses encara més, perquè a més de no saber quina mena d’estat i amb quina mena de relació amb quin altre estat: Espanya, França, la UE? Resultaria que els catalans ens estem pronunciant sobre un fet que no ens és propi ja que la decisió en aquest cas si que correspondria a tots els espanyols, o francesos o ciutadans de la UE o de Júpiter. S’agafi com s’agafi això és un desastre que haurem d’aturar com més aviat millor, no sigui que, pensant en el nou de novembre, perdem un altre any.

Jordi Haro, membre del Compromís per Cerdanyola- CAV.