La història d’una lluita molt llarga

Primer va començar la lluita contra l’especulació immobiliària que ens destruïa el territori, deteriorava el medi ambient, i repercutia en la nostra salut i, de retruc, ens destruïa el planeta.

Era la bogeria de la construcció d’habitatges arreu, mentre el seu preu pujava sense parar i es feien a dojo hipoteques que et lligaven per a tota la vida, però, no ho oblidem, una bona part de la població es quedava sense poder accedir a l’habitatge, i això legitimava els discursos polítics per a construir més i més. 



Es construïa fonamentalment per especular, i si els pisos quedaven buits tan era perquè l’objectiu no era que hi visqués gent sinó el seu valor financer que pujava i pujava. Tothom que pudia hi sucava: bancs, caixes, grans promotors i constructors, empreses de serveis (aigua, gas, elèctriques, gestió de residus, construcció  de carreteres, empreses d’automòbils…). Tot ben planificat amb un únic objectiu: els diners que se’n treien. I els polítics agenollats al servei d’aquest muntatge: les administracions públiques arreplegaven el que podien en aquesta gran festa de l’especulació i del consum.  S’omplien la boca amb discursos sobre el “desenvolupament sostenible”. Construcció de pisos i empreses per tothom, i molts, molts llocs de treball.

Cerdanyola no va ser una excepció. El Túnel d’Horta pel mig de Collserola, el Camp de Golf a Collserola, i la joia de la corona: el Centre Direccional que, al bell mig del corredor ecològic de Collserola, era l’exemple principal de tot Catalunya, el Pla urbanístic més gran.



Tant els era la biodiversitat i la preservació de Collserola, tant era que a Cerdanyola hi haguessin pisos buits, tan era tot. Construir, construir, i fer diners a dojo. “El Progrés” o “El Desenvolupament Sostenible” era la paraula que omplia la boca de tots els polítics que tocaven una mica de poder. Però una part de la població va plantar cara i va lluitar.



Llavors, enmig de tot això, descobrim que aquell nombre desorbitat d’habitatges estaven planificats damunt i al voltant d’un abocador perillós, CAN PLANAS. I que no era l’únic. Al Centre Direccional hi ha fins a 11 abocadors. Perquè abans d’especular amb el sòl, havien especulat amb el subsòl, enterrant-hi tota mena de residus altament tòxics, sense atendre a les lleis que ho regulaven i amb la connivència animosa  de les administracions públiques que ho promovien.

Es va organitzar una lluita ciutadana dura, cohesionada i perseverant. Una lluita en defensa del dret a la salut i a la preservació del medi ambient, enfrontant-se constantment a la hipocresia d’una democràcia falsa, d’uns partits polítics que no actuen amb transparència, que fan gestos polítics en un sentit però treballen en un altre, que  obstaculitzen el dret a la informació i a la participació, que manipulen prèviament els informes que ens entreguen, que malbaraten diners públics per a fer estudis a mida que concloguin allò que els interessa, que prenen decisions contra la població, que atempten contra la salut pública.

En el cas del Centre Direccional és punyent veure com malgrat la crisi, encara cueja el projecte. Volen aprovar aviat un mega-pla-urbanístic que és una mera operació  desesperada per salvar  actius econòmics de promotors, caixes o bancs. En el que ha estat un negoci públic nefast en el que la població només hi ha perdut.



Així doncs, segueixen entestats a aprovar el parc de milers d’habitatges al voltant d’un gran abocador altament tòxic. Ara i adés se’ls escolta parlar encara de llocs de treball a les empreses que vindran, de pisos per als treballadors i treballadores,… un discurs moribund que escoltem als Plens, a les sessions públiques adreçades a la ciutadania. Perquè allò que vertaderament els interessa no és la salut de la ciutadania sinó donar curs a un seguit de vells convenis i compromisos urbanístics, amb objectius financers obscurs al servei de no se sap ben bé qui, però no pas al servei de la població.

Aprovar avui 4.000 habitatges al voltant d’un abocador tòxic, havent-hi milers d’habitatges buits, deixant que la gent es quedi al carrer per les execucions de les hipoteques impagades…

 Per a qui treballa aquesta gent? 

Hem de lluitar pels nostres drets, per una democràcia participativa feta des de baix. 




- Per un model fiscal que carregui sobre les rentes del capital, en tant que no abolim el capital
- Per una política de setge als paradisos fiscals
- Per uns serveis públics de qualitat que garanteixin una vida digna per a tothom
- Per una redistribució justa de la riquesa
- Per un decreixement econòmic planificat, al servei de la satisfacció de les necessitats bàsiques de les persones 

Per tots aquests motius aniré a Vaga General participant a la manifestació del 14 de novembre.

Rosa Guallar, membre de la Plataforma Cerdanyola sense Abocadors i l’Associació Cerdanyola Via Verda.