Llei del Cinema i alliberament nacional

Primer de tot, volguera advertir el lector que la barreja de conceptes a què fa referència el titol no és totalment arbitrària, ans al contrari. En aquestes ratlles em proposo d’anar enllaçant proposicions per tal que ambdós conceptes acabin per establir una relació natural entre sí.

Com bé sabreu, fa algunes setmanes el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, va presentar la proposta de la nova llei del Cinema de Catalunya. El catalanisme, de forma transversal, des del més encaixista fins al més rupturista, va rebre de bon grat aquesta notícia. Després de 30 anys d’autogovern post-Transició i de les nombroses polítiques impulsades en pro de la normalització de la llengua catalana en la nova societat plural i democràtica (seria un altre tema a discutir), algunes amb més èxit i algunes amb menys, en Tresserras ens proposava una sortida prou digna a la problemàtica de la llengua a les sales de cinema. De 3 a 50 n’hi van 47, no és gens menyspreable la idea que, per fi, l’espectador pugui triar d’una manera totalment lliure si veure qualsevol pel·lícula en català o en castellà, cosa que, fins ara, només es podia fer amb films sortits de sèries del recordat Club Super 3.

Però, com qualsevol llei en aquesta regió dels Països Catalans, i especialment quan aborda problemàtiques relacionades amb la dicotomia català-castellà, la Llei del Cinema ha aixecat polseguera. I, vés per on, capricis del destí, suposo, aquest cop qui s’ha aixecat en peu de guerra ho ha fet contra els drets dels ciutadans. No sé si tothom coïncidirà amb l’autor, però el dret de veure pel·lícules en la llengua oficial del teu país ha de ser fonamental (no vull utilitzar termes que poden fer sortir discussions que ara no toquen). Doncs, efectivament, aquest cop ha estat el Gremi d’Empresaris del Cinema de Catalunya qui ha convocat una vaga com a forma de protesta per al dilluns 1 de febrer. No accepten aquesta llei que, si una cosa té, és que és justa; potser no és la ideal per als qui pensem que la normalització no passa per números de 50-50, però és justa en el context social i polític que avui dia tenim.

Aquests empresaris argumenten que aquesta llei suposaria un daltabaix econòmic per a les distribuïdores i les sales de cinema que, com a conseqüència del deure de fer el doblatge en ambdues llengües, haurien de baixar l’oferta de pel·lícules (com si oferissin cinema d’una qualitat immillorable!). Amb aquest argument, dilluns dia 1 hi haurà 525 pantalles de cinema sense activitat.

No ens ha de sorprendre que, un cop més, els empresaris es preocupin perquè la línia de les seves gràfiques de comptes es mantingui horitzontal o registri angles positius sobre el pla. I a molts ja no ens estranya que, un cop més, siguin els propis empresaris catalans els qui ataquen el seu propi país, els qui es neguen a garantir drets al consumidor en pro de mantenir el superàvit obtingut a costa de pujar constantment el preu de les entrades (i després es queixen de la pirateria, quins pebrots!). Vigilem, però, que els sindicats majoritaris CCOO i UGT no han perdut l’oportunitat de dir als seus afiliats en el sector del cinema que el dia 1 no treballin (és que no ens podem fiar de ningú!). Sé que no va estrictament relacionat amb el tema de fons, però donaria molt de què parlar.

Si el conte de la burgesia catalana a la Renaixença és molt bonic, del Noucentisme i la Mancomunitat, de la transició a la democràcia i l’Estatut de Sau. I com va acabar aquesta empenta de la burgesia catalana per regenerar el país? Uns quants jugant al bàndol franquista a la trista Guerra Civil, i uns altres pactant amb els seus hereus i ara deixant que prenguin el pèl a la gent amb l’Estatut de Miravet o creant partits sobiranistes que d’unitaris tenen el que jo de monjo budista.

Per què aquest país té la tendència de confiar l’alliberament nacional a la burgesia, a l’empresariat? “Sí, és important que ells s’afegeixin a la lluita”, “sense empresaris sobiranistes no aconseguirem mai res”, “el futur de l’alliberament nacional passa per sensibilitzar a la gent de dretes”. El seny català que sempre ens ha donat la serenitat per saber rebre els cops i posar l’altra galta quan ha convingut, per què hauria de ser ara els que ens impulsi cap a una conquesta com la llibertat nacional?

Sincerament, veient la reacció d’aquest Gremi de mercaders de cultura de qualitat pobra, no hi tinc gaire confiança. Ja veurem si el sobiranisme liberal, burgès i de dretes és capaç de mantenir la integritat el dia que el procés d’alliberament nacional li costi un angle negatiu a la línia gràfica dels comptes… A veure si aconsegueixen que em mengi les paraules…

Els cinemes El Punt també participen a la vaga de cinemes. Estaria bé que els donéssim una lliçó d’integritat.

Martí Riba.

Comparteix: