Definició ideològica vs/& unitat dels obrers
Una gran part de la població que es mobilitza està definida ideològicament, això és, tenir més o menys clars uns principis, uns mitjans i una finalitat. És, en part, el que fa que et mobilitzis i que militis en determinada organització. Si no tens clars uns principis, uns mitjans i una finalitat, tens una tendència ideològica, més que no pas una ideologia marcada, i, per tant, és absurd/neci defensar-la a ultrança. Una altra part del que fa que et mobilitzis i militis pot ser la confiança que et mereixin determinades persones o organitzacions, però això no és analitzable. Hi ha una altra gran part de població mobilitzada, potser majoritària, que no es defineix amb una ideologia marcada, sinó que té clars uns principis, uns mitjans, o una finalitat, o ni això, simplement té clar contra què vol lluitar i/o amb qui, però que tenen la màxima de no imposar la seva forma de pensar a la resta perquè no tenen tant clar el fet de tenir la raó absoluta. Jo em defineixo d’aquests últims.
El que uneix les ideologies poden ser moltes coses, però jo en destacaria els orígens històrics i contra què es mobilitzen, a més d’alguns trets comuns no poc importants que no entraré a analitzar. Els fets històrics els deixaré als historiadors. Contra què ens mobilitzem en primer terme la gent que visita aquestes pàgines, està clar: el capitalisme, el feixisme i m’hi atreveixo a incloure la visió actual de la socialdemocràcia (que es neoliberal), no tant la visió original (els partits comunistes majoritaris actuals tenen una tendència més bé socialdemòcrata [en el sentit real de la paraula] que leninista vers la societat, cosa que no critico, simplement, afirmo). Per desgràcia per al moviment obrer i ecologista, no sé si dir que en segon terme, la resta d’ideologies: comunistes clàssics vs anarquistes vs socialdemòcrates vs trotskistes etc, i els corrents ideològics diferents als nostres dintre de les propies organitzacions. N’hi havia un que deia: divideix i venceràs… però al capital i al feixisme no els fa cap falta, el moviment obrer/humanista ja ve dividit de per si. I mentre sigui així, no podem esperar res de bo d’aquest moviment.
Crec que el què uneix/divideix més les persones són els mitjans utilitzats. Reitero la pregunta feta en un article anterior: qui té la veritat absoluta? A mi, de moment, el màxim que han aconseguit és deixar-me sense arguments, cosa que indica tenir part de raó i/o la meva ignorància sobre alguns fets històrics, però ningú ha aconseguit demostrar-me tenir la solució als problemes de la classe obrera, de la humanitat. Tota proposta té pros i contres. Per mi, per desgràcia, contra més ens allunyem del camp teòric i més ens acostem al pràctic, i contra més gran és el camp que volem abastar, més es veuen els contres de cada solució, de cada mitjà. Potser és que la humanitat no té solució… o potser és que la solució no pot venir determinada per uns pocs, d’una ideologia marcada fins a les últimes conseqüències, sinó del fet d’unir-nos començant pels principis, continuant amb les finalitats, i deixar els mitjans en mans de la pròpia classe obrera, en mans d’un dels principis que, de no ser per haver estat corrumput per multitut de fórmules ideològiques, podria/hauria de ser la solució als nostres problemes: la democràcia real. Però aquesta només pot venir si la població està formada en les ciències socials bàsiques, de manera que sigui capaç d’analitzar personalment els problemes inherents a cada fet social. Convido, doncs, a tothom qui llegeixi aquest article, a formar sense dogmes a qui tingui al voltant, i discutir sense que arribi la sang al riu amb gent de diferents tendències ideològiques per tal que se n’adonin que qui ho té tot clar és perquè està mal informat i/o equivocat.
Per la refundació de la primera internacional, obrers de tot el món, uniu-vos, formeu-vos i decidiu.
Jaume Tafalla.
